A principis del segle XX, la gran majoria de la gent de Rússia era agricultors. Al voltant del 85 per cent de la població de l’imperi rus es guanyava la vida de l’agricultura. Aquesta proporció era superior a la de la majoria dels països europeus. Per exemple, a França i Alemanya la proporció era entre el 40 i el 50 %. A l’imperi, els conreadors produïts per al mercat, així com per a les seves pròpies necessitats i Rússia va ser un important exportador de gra.
La indústria es va trobar a les butxaques. Les zones industrials destacades eren St Petersburg i Moscou. Els artesans van emprendre gran part de la producció, però existien grans fàbriques al costat de tallers artesanals. A la dècada de 1890 es van establir moltes fàbriques, quan es va ampliar la xarxa ferroviària de Rússia i la inversió estrangera a la indústria va augmentar. La producció de carbó es va duplicar i es va quadruplicar la producció de ferro i acer. A la dècada de 1900, en algunes àrees, els treballadors de la fàbrica i els artesans eren gairebé iguals.
La majoria de la indústria era la propietat privada dels industrials. El govern va supervisar grans fàbriques per assegurar els salaris mínims i les hores de treball limitades. Però els inspectors de fàbrica no podien evitar que es trenquin les regles. A les unitats artesanals i a petits tallers, la jornada laboral de vegades era de 15 hores, en comparació amb 10 o 12 hores a les fàbriques. L’allotjament variava des d’habitacions fins a dormitoris.
Els treballadors eren un grup social dividit. Alguns tenien vincles forts amb els pobles dels quals venien. D’altres s’havien instal·lat a les ciutats de manera permanent. Els treballadors estaven dividits per habilitat. Un treballador de metall de Sant Petersburg va recordar: “Els treballadors del metall es consideraven aristòcrates entre d’altres treballadors. Les seves ocupacions van exigir més formació i habilitat … Les dones representaven el 31 per cent de la força de treball de la fàbrica el 1914, però se’ls pagava menys que els homes (entre la meitat i les tres quartes parts del salari d’un home). Les divisions entre els treballadors es van mostrar també amb vestits i maneres. Alguns treballadors van formar associacions per ajudar els membres en moments d’atur o dificultats financeres, però aquestes associacions eren poques.
Malgrat les divisions, els treballadors es van unir per fer la feina (aturar la feina) quan no estaven d’acord amb els empresaris sobre acomiadament o condicions laborals. Aquestes vagues van tenir lloc freqüentment a la indústria tèxtil durant el 1896-1897 i a la indústria del metall durant el 1902.
Al camp, els camperols conreaven la major part de la terra. Però la noblesa, la corona i l’església ortodoxa posseïen grans propietats. Igual que els treballadors, els camperols també estaven dividits. Eren altsodeeblement religiosos. Però, excepte en pocs casos, no tenien cap respecte per la noblesa agre. Els nobles van aconseguir el seu poder i la seva posició a través dels seus serveis al tsar, no mitjançant la popularitat local. Això va ser a diferència de França on, durant la Revolució Francesa a Bretanya, els camperols van respectar els nobles i van lluitar per ells. A Rússia, els camperols volien que se’ls donés la terra dels nobles. Sovint, es van negar a pagar lloguer i fins i tot van assassinar els propietaris. El 1902, això es va produir a gran escala al sud de Rússia. I el 1905, aquests incidents van tenir lloc a tota Rússia.
Els camperols russos eren diferents dels altres camperols europeus d’una altra manera. Van agrupar les seves terres periòdicament i la seva comuna (enginy) la va dividir segons les necessitats de les famílies individuals.
Language: Catalan